“Construir juntes és reconèixer i valorar sabers que ja estan en nosaltres i dels quals se’ns ha desposseït”
En la darrera sessió de Revisant privilegis, vau facilitar un ritual politico-espiritual. Des de fora, pot generar sorpresa aquesta unió d’esferes. En què va consistir i què considereu que ha aportat al procés de revisar privilegis?
Cony Carranza Castro: Vam acceptar la invitació a la sessió d’aquest projecte perquè posa en valor tot el que planteja l’educació popular i els sabers i fers de les mesoamericanes, que han fet una reflexió política i metodològica de la qual nosaltres hem après. Quan elles parlen del ritual, col·loquen al centre els elements que conformen les energies dels béns naturals, i des d’aquí diem que és una aposta política perquè ens permet reflexionar i parlar del compromís que tenim de cuidar aquests béns: el foc, la terra, l’aigua, l’aire. Però a més del compromís de cuidar-los, reconèixer-los en nosaltres. Des d’aquí comencem a fer l’enllaç que hem d’anar cap a dins i també cap a fora: mirar el cos i veure com ens situem, com ens connectem, però en relació a les altres.
Luna Romero: Aquest ritual posa al centre l’ancestralitat, allò del que venim i d’on ens hem desconnectat; és una tornada a l’origen i en reivindica els sabers. L’aposta era sortir de la ment i de la reflexió, que és vàlida i que ha de tenir espai, però també baixar al cos, situar-nos, veure que des del cos també es pot treballar el privilegi i mirar com en el fer es posa en qüestió amb les companyes, deconstruint i construint.
En què ens ajuda la connexió amb el cos a l’hora de prendre consciència i revisar relacions de poder entre dones?
L.R: És l’aposta de trobar un equilibri entre la lluita que ha anat sempre cap a fora i el focus en què m’està passant, com està aquest cos, com està sostenint, com s’està trobant. Es tracta de reconèixer que el que és rendible pel sistema potser no ho és tant per a nosaltres.
C.C.C: Els privilegis de la blanquitut, dels quals des d’Europa en alguna mesura en formem part, han de passar per assumir responsabilitats del que significa cuidar la terra. Molts cops els privilegis estan sostinguts en unes formes accelerades, consumistes, productivistes. Part del nostre dolor i cansament passa per formar part d’un sistema que està sostenint privilegis per a un grup molt petit de blancs del Nord i està sostenint-ho en les càrregues del cos de les dones i destruint el planeta. Es tracta de fixar-se en què està passant en el meu cos, a què li estic posant més atenció, que el que fa molts cops és reproduir els sistemes d’opressió. No només el patriarcat i el neoliberalisme, també el racisme, que fa que li doni molta força i m’oblidi de coses importants. És la gran trampa. Hem aconseguit discursos polítics molt forts mirant cap a fora, però aquests sistemes se’ns introdueixen i estan sostenint els privilegis de grups que són minoria en tot el món, en lloc de qüestionar-nos privilegis que ens permetrien potser cuidar-nos d’altres maneres.
Quins són els aprenentatges de les mesoamericanes que heu dut per facilitar la sessió? Què trobeu que aporten en l’exercici de revisar privilegis?
C.C.C: Que el gran repte i la gran aposta no és tan complicada. És anar a desconstruir, és desaccelerar, és anar al que era, però que fou desvalidat. Es tracta d’utilitzar el temps d’una altra manera, anar a una altra forma de medicar-nos, és anar al més senzill. Les mesoamericanes ho diuen politzant perquè volen anar a un altre tipus de pràctiques, pràctiques de resistència, pràctiques que diguin que està passant amb els nostres béns naturals, dels quals en som part, com diu Lolita Chaves. No són recursos que podem explotar, saquejant. Estem en una crisi ambiental i civilitzatòria i l’única manera d’aturar-ho és retrocedir. L’extractivisme que afecta sobretot els pobles originaris, d’Amèrica, d’Àfrica, no és possible de sostenir. Hem de cuidar d’una altra manera. En parlem per polititzar i per assumir responsabilitats. I uns pobles més que altres. I d’aquí la crida d’atenció a Europa. Té a veure amb grans migracions, quan els pobles tenen dret a veure en les seves realitats, amb els seus propis béns, amb els seus ritmes. És una crida transcendental i política.
L.R: És una crida a la consciència i a desfragmentar el que se’ns ha ensenyat d’aquestes maneres. Hem d’aprendre a seguir sostenint d’una manera que no sigui només profitosa pel sistema, sinó que ho sigui pels nostres cossos.
Com s’aplica l’educació popular en el treball amb grups de dones? Per què és una eina que vàreu aprofitar per la sessió?
C.C.C: L’educació popular el que ens diu és que construïm el coneixement juntes. Anem als processos amb les nostres capacitats i ignoràncies, per tant, ho hem de fer juntes, amb consciència política. Una consciència política que implica el que diu Luna: la consciència d’un cos que no està ferit per casualitat. L’heteropatriarcat ens ha carregat pel fet de ser donadores, de no tenir límit, de dur culpes. L’educació popular ens ofereix una metodologia d’escolta, de respecte, de trencar aquesta visió de verticalitat i parlar des de l’horitzontalitat. Quan jo sano, sanes tu, sanem totes, que estem ferides.
L.R: Es tracta de deixar de sostenir el que ens ha dut fins aquí i de construir juntes, que és reconèixer i valorar sabers que ja estan en nosaltres i dels quals se’ns ha desposseït o, en certa manera, se’ns han oblidat. Es tracta de desmuntar i de tornar a dur l’origen que habita en nosaltres. L’educació popular és eminentment problematitzadora i alliberadora.
C.C.C: Volem crear crítica, consciència, rebel·lia, a més de sanació. Les dones no poden arribar trencades de cuidar, de venir aquí a sostenir les cures, sense tenir l’ocasió de tenir moments de tendresa i cura i de sentir-se. Quan fem tallers amb dones migrades ens proposem alleugerir una mica la càrrega per seguir en la lluita diària i política. Unes volen estar al carrer, altres a l’assemblea, altres el que volen és estar en el grup… cada una veu on vol estar. Nosaltres no sostenim una sola manera de ser-hi. Com no donar lloc a la diversitat de voler ser-hi i de sanar!
