Per aconseguir la igualtat és necessari reconèixer la diversitat i promoure la participació de tots i totes en condicions equitatives, perquè com va dir Boaventura Sousa Santos:

"Les persones i els grups socials tenen el dret de ser iguals quan la diferència els inferioriza i el dret a ser diferents quan la igualtat els descaracteritza"(18).

Les mesures d'acció positiva, són un dels diversos mecanismes que podem utilitzar per garantir una major participació ciutadana. L'acció positiva(19)(equivalent aproximat al que Nancy Fraser defineix com acció afirmativa o també conegut per discriminació positiva), pot ser definida, segons el Comitè Per a La Igualtat Entre Homes I Dones del Consell d'Europa(20), com una estratègia destinada a establir la igualtat d'oportunitats per mitjà d'unes mesures (temporals) que permetin contrastar o corregir aquelles discriminacions que són el resultat de pràctiques o de sistemes socials, o sigui, és un instrument que desenvolupa el principi d'igualtat d'oportunitats i que tendeix a corregir les desigualtats.

L'acció positiva va tenir el seu origen en els anys 60 en Estat Units, gràcies a la pressió dels diversos moviments socials que pretenien promoure la participació de les persones afroamericanes en els diversos aspectes de la societat (treball, política, etc.). Més tard, en els anys 80, aquestes mesures van ser traslladades a Europa i aplicades essencialment per disminuir les desigualtats entre homes i dones, perquè és en aquesta altura que es torna més visible que no n'hi ha prou el reconeixement de la igualtat en les constitucions i en les lleis per a la seva consecució en la pràctica i es constata que la igualtat formal entre homes i dones davant la llei és insuficient per assegurar la igualtat d'oportunitats entre els sexes.

A Espanya, un dels exemples d'acció positiva està contemplat en la Llei d'Igualtat (2007), que, en l'espai polític, pretén garantir una major participació i representació de les dones en la vida política, on han estat tradicionalment apartades.
Malgrat que l'acció positiva va ser un instrument pensat des de l'Estat, que és l'encarregat de garantir els drets de les persones ciutadanes, aquest instrument hauria de ser considerat en totes les organitzacions, governamentals i no governamentals amb incidència en els àmbits social, laboral, educatiu i polític, perquè les desigualtats existeixen en totes les esferes de les nostres societats i només poden ser canviades s'actuem en tots els àmbits.

Les mesures d'acció positives han estat pensades fins al moment per assegurar el dret de les dones a professions i càrrecs laborals o polítics on estan subrepresentades, una igualtat de condicions. No obstant això, alhora que les mesures d'acció positiva pretenen reduir les desigualtats, també poden ser considerades com a mesures d'acció positiva aquelles que promoguin l'accés dels homes a professions tradicionalment considerades com femenines, com són l'educació infantil, la infermeria, els serveis de cures o de neteja, o aquelles que estiguin orientades a assegurar el dret a la igualtat per part d'altres col·lectius afectats en els seus drets.

Les mesures d'acció positiva han estat motiu de polèmica. Per a uns són inecessàries, per a altres ofensives, per a altres insuficients. Malgrat que les considerem com un instrument necessari per combatre desigualtats socials i promoure la participació ciutadana, i que reconeixem el seu caràcter temporal, no podem deixar d’estar d’acord amb Fraser quan aquesta afirma que aquestes mesures es proposen canviar desigualtats però no apunten al canvi de les estructures que promouen o reprodueixen aquestes desigualtats. Per exemple, enfront de les injustícies racials en l'economia, la redistribució afirmativa proposa assegurar la porció equitativa d'ocupacions i quotes educatives per a les persones de color, sense canviar la natura i nombre d'aquestes ocupacions i quotes. Així mateix, el reconeixement afirmatiu proposa solucionar la injustícia racial cultural però no qüestiona el codi binari blanc-negre que li dóna sentit. Aquest tipus d'accions aconsegueix contribuir a assegurar alguns drets dels individus o grups però a més llarg termini pot funcionar en contra d'aquests mateixos grups. Nancy Fraser(21) defensa així que les solucions hauran de ser d'ordre transformatiu, apuntant a transformar i a construir pensament mes allà de la concepció binària imperant, els bons, els dolents, els homo, els hetero, els homes, les dones, els blancs, els negres, apuntant a reemplaçar xarxes de relacions jeràrquiques per xarxes de diferències múltiples que es creuen, que no estan massificades i que canvien constantment.

No podem deixar d’estar d’acord que és important canviar la representació dual del món, i promoure la igualtat i el respecte per la diversitat cultural i física dels éssers humans. I això es fa amb lleis però principalment a través d'una educació per a la ciutadania que no està només restringida a l’àmbit escolar, ha de ser una pràctica quotidiana de tots i totes. No obstant això, com “Roma no es van fer en un dia”, considerem important que s'estableixin mesures pràctiques que reforcin la visibilitat i assegurin la participació dels col·lectius més exclosos de la representació política alhora que s'avancen accions en el sentit de transformar les concepcions i estereotips que es fan sobre aquests col·lectius.